Per si algun dia visito certa tomba a Amherst

Estimada Miss Dickinson,

Sap, avui m'he trobat, per casualitat, un pardal, i he pensat en vostè. L'he vist com s'enfilava per la tija d'unes males herbes fent saltirons, i com girava el cap amb aquella gràcia que tenen els ocells, i l'he estat observant  una estona, fins que ell també m'ha vist a mi, m'ha clavat una mirada amb els seus ullets negres i se n'ha anat volant. Que pensés a l'acte en el seu poema 328 ("A Bird came down the walk - He did not know I saw - ...") era pràcticament inevitable, però no puc imaginar-me cap altra situació en què les seves paraules em vinguin al cap tan naturalment com si fossin meves -- i espero que no s'ofengui.

Veurà, és que vostè i jo no tenim gairebé res en comú. Jo diria que vostè s'assembla més al pardal que a mi, i és per això que tot el que puc fer és observar-la: contenir la respiració mentre vostè respira a plens pulmons, fins que acabi alçant el vol cap a llocs on jo no pugui seguir-la. I sí, és probable que abans de fer-ho també em dirigeixi una mirada inquisidora. L'admiro profundament, i potser també l'envejo, però no puc entendre-la -- no sóc ni prou salvatge ni prou lliure.

Malgrat tot, estic convençuda que jo encara estaria més lluny de l'aire enllà si no fos perquè vostè en tornava de tant en tant amb paraules al bec, i és per això que ara també intento fer servir paraules per expressar-li l'agraïment que m'inspira. Sóc conscient que aquest també és més el seu medi que el meu, però també sé que, en el fons, vostè sí que m'entén a mi -- fins i tot si, potser, em compadeix una mica.

Espero, doncs, que sigui on sigui segueixi tenint un bell viatge.

Respectuosament,


- Núria -

Un dia trist...

http://www.nytimes.com/2012/05/09/books/maurice-sendak-childrens-author-dies-at-83.html

Avui ha mort Maurice Sendak, "Autor of Splendid Nightmares": no em veig capaç de superar l'epítet que li dedica el New York Times, que em fa pensar en un càrrec important d'una cort infernal... Segur que entre tots els camarlencs, senescals, consellers i ministres que regeixen els nou cercles de l'infern hi ha un personatge diabòlic, amb un barret de vellut granat i un somriure pervers, que omple les seves targetes de visita amb l'etiqueta "Autor de Malsons Esplèndids".

Sobre la terra, fins ara aquest càrrec l'ocupava Maurice Sendak. Com a altres milers de nens i nenes, quan jo era petita no m'agradava gens el seu famós conte "Where the wild things are": com hauria pogut agradar-me una història tan terrible, que em feia sentir tants sentiments desagradables? Una inquietud profètica quan en Max es portava tan malament, sabent que la cosa no podia acabar bé de cap manera, una enveja malsana quan, amb una fantàstica disfressa de llop, s'aventurava a móns salvatges, un terror enganxós i persistent quan sortien els monstres, que eren espantosos, però que malgrat tot em feien molta pena - una pena covarda i una mica miserable - quan el rei Max els tiranitzava, i encara més quan es quedaven sols a l'illa, sense que ningú els estimés, un odi viu cap a en Max, que havia estat tan dolent amb els monstres, i finalment, quan arribava a casa seva i allà l'esperava el sopar encara calent... Una tristor sobtada i inexplicable, com un remordiment, sobretot perquè sabia que la seva mare l'havia enviat al llit sense sopar, i que el sopar l'esperés volia dir que l'havia perdonat, que hi havia bondat al món. I també, una nostàlgia insuportable d'aquella selva fantàstica, d'aquell mar inhòspit i d'aquell cel estrellat. Inquietud, enveja, terror, pena, odi, tristor i nostàlgia: no és estrany que no m'agradés gens el conte que em feia sentir tot això. Tampoc no és estrany que el demanés insistentment cada nit...

Estic segura que avui tots els Maximonstres, amb les seves llargues urpes, les seves dents esmolades i els seus ulls grocs, estan tan tristos com el dia que en Max va marxar de l'illa. I jo també.

Odi profanum vulgus

- Era una persona tan pedant, tan pedant, que es va desmaiar al primer acte d'"Hernani" perquè no estava escrit en alexandrins.

- Era tan, tan pedant, que s'havia llegit tots els llibres de Harry Potter en llatí.

- I era una persona tan, tan pedant, que es va negar a llegir Harry Potter, fins i tot en llatí.

- Era tan pedant, tan pedant, que l'entretenia de veritat el cinema experimental.

- Era tan, tan pedant, que tenia malsons on sortia l'edició de Bernard de Fallois de "Les plaisirs et les jours".

- Era tan, tan pedant, que es va llegir "El Quijote" als sis anys i li va semblar una mala traducció de l'anglès.

- Era tan, tan pedant, que va menysprear-me immediatament per haver robat l'afirmació anterior a Borges.

- Era una persona tan, tan pedant, que si feia servir paraules de menys de cinc síl·labes s'havia d'injectar antihistamínics.

- Era tan pedant, tan pedant, que es negava a llegir Shakespeare perquè sempre escrivia el seu nom amb una ortografia diferent.

- Era una persona tan, tan pedant, que la pedanteria el va fer inflar fins que va explotar i totes les seves vísceres van quedar escampades pel terra ple de sang.

- I era tan, tan pedant, que no va trobar cap mena de gràcia a l'escena anterior.

- Era tan pedant, tan pedant, que mai no havia aconseguit entendre el significat de la paraula "pedant".

- Era una persona tan, tan pedant, que en comptes de dir "fàcil" deia "Finnegan's Wake".

- Era tan pedant, tan pedant, que trobava infinitament més divertit escriure una llista sobre súmmums de la pedanteria que sortir de festa i emborratxar-se... UPS.

Crítica literària

L'emèrit catedràtic s'havia obsessionat per la problemàtica del microrrelat. Anhelava erigir-se com un nietzschià superhome i abocar la llum sobre les tenebres, però les hores enterrades entre els tractats de la seva biblioteca només li bastaven per emular l'etern Sísif. Impacient per retornar al malviure del seu Moby Dick particular, quan el seu fill va exigir-li un conte de bona nit va reaccionar distretament contant-li el més breu que coneixia.

Imatge en auto definició

Así son

Su profesión se sabe muy antigua
Y ha perdurado hasta ahora sin variar
A través de los siglos y civilizaciones.

No conocen vergüenza ni reposo
Se emperran en su oficio a pesar de las críticas
Unas veces cantando
Otras sufriendo el odio y la persecución
Mas casi siempre bajo tolerancia.

Platón no les dio sitio en su República.

Creen en el amor
A pesar de sus muchas corrupciones y vicios
Suelen mitificar bastante la niñez
Y poseen medallones o retratos
Que miran en silencio cuando se ponen tristes.

Ah curiosas personas que en ocasiones yacen
En lechos lujosísimos y enormes
Pero que no desdeñan revolcarse
En los sucios jergones de la concupiscencia
Sólo por un capricho.

Le piden a la vida más de lo que ésta ofrece.

Difícilmente llegan a reunir dinero
La previsión no es su característica
Y se van marchitando poco a poco
De un modo algo ridículo
Si antes no les dan muerte por quién sabe qué cosas.

Así son pues los poetas
Las viejas prostitutas de la Historia.

- José Agustín Goytisolo

Carpe diem

Avui, pel carrer, m'he creuat amb un noi jove d'un físic francament molt atractiu... Però el protagonista de l'anècdota no ha estat ell, sinó la respectable senyora, grassa, de cabells morats i una edat també força respectable que, unes passes més enllà, he enganxat mirant-li el cul descaradament.

No ho he pogut evitar i m'he posat a riure. I llavors ha estat fascinant observar com la senyora desviava la mirada, s'enrojolava, mirava de dissimular, es posava encara més vermella i, finalment, acceptava l'evidència, prenia un aire desafiant i intentava justificar-se:

- Coi, és que estava molt ben fet, aquest xicot! Qui tingués la teva edat...!